sábado, 30 de abril de 2011

Records d,infanteça

Com passa el temps, ¡que de pressa¡coml  les fulles a la tardor es desprenen de les branques, monòtones i seques, catifa el sòl amb el seu to d'or envellit.
Així va passar el meu temps, sense adonar-me que els anys, solcaven pel meu rostre deixant la seva empremta impertorbable, all el  meu cos amb s'acarnissa, va marcar els meus temples adolorides i al meu cap, gravat com a foc, el dolor la injustícia, el menyspreu, l' fam d'afecte el dolor de les absències presents, una infància sense temps de viure-la, nascuda hipotecada pel pes d'un deute d'odi, que no vaig tenir temps a contreure.
En la tardor d'una vida no viscuda, repòs a la falda els records, acaricio amb pena i amb dolor, el temps rebel, la infantesa envellida en un entorn de amargors, la nina de porcellana, estelada amb ràbia contra un sòl aliè al meu innocència, llunyà als meus arrels.
La tristesa en el rostre, de qui em va donar la vida. La recordo, acariciant els meus cabells arrissats d'un negre enrogit, la mar en els seus verds ulls de gata, degotar per les seves galtes, sense resposta a les meves preguntes, per què? mes no trobo resposta, de vegades, voldria que existís aquell Déu, però només és un desitj, en el qual em refugio o bé .. solia refugiarme quan la in comprensió es lligava a la meva gola, sobretot, en aquells anys, en què diguem-ne , mala sort, va fer efecte profunda en el meu fràgil i diminut cos, de nena-dona.
Tornant a la meva infanteça, remeno somnis adolescents, empreses in complertes, potser per la seva alta dosi d'utopia, la lluita contra un tot poderós, el voler i el no tenir, matèria d'afecte.
Quantes vegades ¡vaig tornar als meus arrels, somiant simplement, recordant el camí entre els Alamús, l'aigua vessada entre les pedres del sòl d'aquell pou, on no només les bèsties abeuraven, també ho feien els meus records.
.